Home

Existeixen músiques i més músiques. Existeixen aquelles que queden en el pòsit del record de la gent, que ressonen en la memòria col·lectiva i que no són de ningú i alhora són de tots, aquelles que es poden aprendre, les que estudiem a les escoles i conservatoris, aquelles que sentim i tal vegada escoltem. Després hi ha les muses que només imbueixen a aquell que escolta no amb el coneixement sinó amb la saviesa, i així apareix la música de músiques nascuda sovint de l’esforç, altres vegades de la sort i gràcia d’un joc i potser més sovint del sabut com la beneïda filla de l’avorriment, però aquesta és al seu torn l’estocada final que pot portar a un ésser humà cap al veritable camí de l’artista, el seu dubte davant la seva música, la seva forma d’exterioritzar la seva cerca, lluita i escolta, el camí com a condicionant de l’art, l’art com a condicionant que retro alimenta el camí i enmig d’aquesta espiral creixent i potser infinita vaig trobar al meu benvolgut amic José Galeote. Vaig tenir la sort que un bon dia va caure a les meves mans unes de les seves obres per ser tocada amb el meu violí i en tocar, vaig tenir la sensació d’estar escoltant per primera vegada una música que em reconfortava, que em donava la sensació de tornada a casa i d’estar coneixent sense reconèixer el sabut i conegut, com una llar inhòspita però tan familiar que ha de provenir d’un record, potser un record d’aquelles muses de les quals parlava i sigui o no sigui pròsper el seu destí o més aviat el de la seva obra, la qual cosa és gairebé el mateix, passi a aquest futur tot quedant en aquest pòsit i memòria col·lectiva atrapat en les dolces espirals creixents i infinites d’aquelles muses…